Desde su pérdida, la familia y amistades de Meritxell han impulsado diferentes acciones solidarias a favor de la Asociación Española Cáncer de Mama Metastásico.

Una de ellas ha sido promovida por el grupo de teatro Les Escoles Gelida Teatre, estrechamente vinculado a ella desde sus inicios.

Desde la AECMM queremos agradecer profundamente este compromiso, que transforma el dolor en impulso por la vida y por la investigación.

Compartimos a continuación el texto que nos han hecho llegar como homenaje.

Más abajo disponéis de la traducción al castellano.


Tot just fa un any i poc que ens vas deixar, i encara ens costa de creure que no hi ets. Meri, segurament sense voler-ho ni ser-ne conscient, et vas convertir en un referent per a moltes de nosaltres. No només per a les més joves, com la teva estimada fillola Nura o les teves filles, la Neus i la Ivet, sinó també per a les que vam compartir amb tu els jocs d’infància, els somnis de l’adolescència i l’entrada, no tan fàcil com pensàvem, al món dels adults.

Vas aconseguir fer-te el teu lloc en un sector molt masculinitzat on no t’ho van posar gens fàcil. Vas passar moments molt durs, però, fins i tot quan la ràbia i la impotència creixien, eres capaç de donar-hi la volta i explicar-ho fent-ne broma, i ho remataves amb aquelles rialles teves, que encara guardem com un petit tresor per evocar-les quan pensem en tu. Però tu eres més forta que tots aquells que et volien fer ombra, i vas seguir amb empenta. Res t’aturava, ni tan sols el fet que et detectessin un càncer, un fet que a totes ens hauria ensorrat, a tu, et va donar energia per seguir endavant.

I vas decidir seguir el teu camí i marxar a Alemanya, on vas demostrar que les dones hi tenim molt per fer i per dir en aquests mons d’homes. Ens vas fer veure que és possible ser una gran professional i enginyera i, alhora, seguir gaudint de la família, de les amistats, de Menorca, dels viatges i de tot el que t’oferís la vida. Perquè, si una cosa et caracteritzava, era que treies temps d’on fos per poder arribar a tot, i sempre tenies paraules boniques i d’ànim per a la gent que estimaves.

Amb tu hem tingut la sort de compartir llargues xerrades en què sempre ens feies sentir reforçades. I, malgrat passar mesos sense veure’ns, quan ens retrobàvem, sempre sabíem què dir-nos, i semblava que el temps no hagués passat. Simplement ens feies creure en nosaltres mateixes, i allò que semblava tan terrible, després de parlar amb tu, ja no ho era tant.

T’agradava xerrar, però també t’agradava la gresca i la festa. Has estat la protagonista de moltes situacions estrambòtiques i divertides! I és que, entre tots els que et coneixem, podríem fer una enciclopèdia sencera amb les teves anècdotes. Perquè tu eres pura energia, força i empenta, i tot el que et passava pel cap ho feies. I, si no sortia bé, doncs a riure, que la vida són quatre dies i l’hem de viure amb intensitat.

I mentre t’aferraves a tot el que et feia viure, la malaltia va anar avançant. Però tu aconseguies aturar-la, i ella tornava, i tu, de nou, la superaves. I crec, Meri, que molts de nosaltres realment vam creure que la malaltia mai podria amb tu… que tu, un altre cop, li donaries la volta. Ho vam voler creure, i fins l’últim moment esperàvem que tot fos una altra mala passada de la maleïda malaltia i que, en qualsevol moment, deixaries tothom amb un pam de nas.

Però no érem conscients que el teu dia a dia era una lluita titànica, una lluita esgotadora, que vas suportar durant 10 anys. Però tu ja sabies que aquesta lluita un dia acabaria. Ens ho deixaves caure de tant en tant, però no ho volíem sentir. I, sincerament, pensem que no et va vèncer ella: vas ser tu qui vas decidir que era el moment de descansar i seguir el teu viatge.

I ara, Meri, no et veiem, però et sentim molt present. I fins i tot sense ser-hi és bonic veure que continues tenint aquesta virtut de fer de nexe entre gent que d’altre manera potser no ens hauríem trobat mai. A mi m’ha passat amb la Nura, però segur que en seguirem trobant exemples. I parlant, totes dues ens adonem que ets capaç de despertar les mateixes sensacions a persones de dues generacions diferents . I és que les dues coincidim en que la teva energia és massa forta perquè s’apagui, i ens arriba des d’allà on siguis. T’imaginem en una bonica platja, amb una bona copa de vi, i organitzant bons saraus on tothom hi tingui cabuda. Sovint deus mirar cap avall i veus com seguim atrafegats i preocupats per bestieses, buscant qualsevol excusa per no arriscar-nos i per no viure la vida amb tota la intensitat com tu feies.

I llavors somrius i penses que encara ens queda molt per aprendre, però que ja ens ho explicaràs quan ens tornem a trobar.


Hace poco más de un año que nos dejaste, y todavía nos cuesta creer que ya no estás. Meri, seguramente sin quererlo ni ser consciente de ello, te convertiste en un referente para muchas de nosotras. No solo para las más jóvenes, como tu querida ahijada Nura o tus hijas, Neus e Ivet, sino también para quienes compartimos contigo los juegos de la infancia, los sueños de la adolescencia y la entrada, no tan fácil como pensábamos, en el mundo adulto.

Lograste hacerte un lugar en un sector muy masculinizado donde no te lo pusieron nada fácil. Pasaste momentos muy duros, pero, incluso cuando la rabia y la impotencia crecían, eras capaz de darle la vuelta y contarlo en tono de broma, y lo rematabas con esas carcajadas tuyas, que todavía guardamos como un pequeño tesoro para evocarlas cuando pensamos en ti. Pero tú eras más fuerte que todos aquellos que querían hacerte sombra, y seguiste adelante con empuje. Nada te detenía, ni siquiera el hecho de que te detectaran un cáncer, algo que a todas nos habría hundido, pero que a ti te dio energía para seguir adelante.

Y decidiste seguir tu camino y marcharte a Alemania, donde demostraste que las mujeres tenemos mucho que aportar y decir en estos mundos de hombres. Nos hiciste ver que es posible ser una gran profesional e ingeniera y, al mismo tiempo, seguir disfrutando de la familia, de las amistades, de Menorca, de los viajes y de todo lo que la vida te ofreciera. Porque, si algo te caracterizaba, era que sacabas tiempo de donde fuera para poder llegar a todo, y siempre tenías palabras bonitas y de ánimo para la gente que querías.

Contigo tuvimos la suerte de compartir largas charlas en las que siempre nos hacías sentir reforzadas. Y, a pesar de pasar meses sin vernos, cuando nos reencontrábamos, siempre sabíamos qué decirnos, y parecía que el tiempo no hubiera pasado. Simplemente nos hacías creer en nosotras mismas, y aquello que parecía tan terrible, después de hablar contigo, ya no lo era tanto.

Te encantaba hablar, pero también te gustaba la fiesta y la juerga. ¡Has sido la protagonista de muchas situaciones estrambóticas y divertidas! Y es que, entre todos los que te conocemos, podríamos hacer una enciclopedia entera con tus anécdotas. Porque tú eras pura energía, fuerza y empuje, y todo lo que se te pasaba por la cabeza lo hacías. Y, si no salía bien, pues a reír, que la vida son cuatro días y hay que vivirla con intensidad.

Y mientras te aferrabas a todo lo que te hacía sentir viva, la enfermedad fue avanzando. Pero tú conseguías detenerla, y ella volvía, y tú, de nuevo, la superabas. Y creo, Meri, que muchos de nosotros realmente creímos que la enfermedad nunca podría contigo… que tú, otra vez, le darías la vuelta. Queríamos creerlo, y hasta el último momento esperábamos que todo fuera otra mala jugada de la maldita enfermedad y que, en cualquier momento, nos dejarías a todos con la boca abierta.

Pero no éramos conscientes de que tú día a día era una lucha titánica, una lucha agotadora, que soportaste durante 10 años. Pero tú ya sabías que esa lucha un día terminaría. Nos lo dejabas caer de vez en cuando, pero no queríamos oírlo. Y, sinceramente, creemos que no fue ella quien te venció: fuiste tú quien decidió que era el momento de descansar y continuar tu viaje.

Y ahora, Meri, no te vemos, pero te sentimos muy presente. Y, incluso sin estar, es bonito ver que sigues teniendo esa virtud de ser un nexo entre personas que, de otro modo, quizá nunca nos habríamos encontrado. A mí me ha pasado con Nura, pero seguro que seguiremos encontrando más ejemplos. Y hablando, las dos nos damos cuenta de que eres capaz de despertar las mismas sensaciones en personas de dos generaciones distintas. Y es que coincidimos en que tu energía es demasiado fuerte para apagarse, y nos llega desde donde estés. Te imaginamos en una bonita playa, con una buena copa de vino, organizando buenas fiestas donde todo el mundo tenga cabida. A menudo debes mirar hacia abajo y ves cómo seguimos atareados y preocupados por tonterías, buscando cualquier excusa para no arriesgarnos y para no vivir la vida con toda la intensidad con la que tú lo hacías.

Y entonces sonríes y piensas que aún nos queda mucho por aprender, pero que ya nos lo contarás cuando nos volvamos a encontrar.